divendres, 29 de maig del 2015

EVOCACIÓ

                   Evocació



Jo t'he pensat tan intensament
que m'has hagut de mirar
i has somrigut per a mi,
sols per mi.
I he envermellit de galtes
en sentir
l'escalfor del teu alè
potser?
He escoltat la meva veu
enmig les teves paraules
i ja no hi ets.
L'ensonyament ja s'ha fos.


LA CLEPSIDRA

                                                         "El cor de l'home és una mar,
                                    tot l'univers no l'ompliria.
                                                                    (J. Verdaguer)





Buidar el mar
no, que no es pot.
A omplir el cor
hom empra tota la vida;
bevem d'on raja la font
l'aigua clara
o de les aigües profundes
la serenitat del pou,
busquem a les deus eternes
però mai no en tenim prou.
Omplim i ens buidem alhora
no del tot,
hi ha el pòsit del record
en el fons de la clepsidra,
del degoteig de la vida.



REFLEXIONS A PARTIR D'UN TEXT D'EN GAZIEL




Reflexions a partir del text d'en Gaziel

"l'enterrament de Mossen Cinto.
(13 de juny de 1902)


...Era una manifestació estranya i nova, que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú. Era la capital d'un poble, que expressava el seu dolor per la mort d'un poeta.

...Mossen Cinto obtingué el que molts anys més tard en hores decisives, Catalunya no pogué aconseguir per ella mateixa.

...un gran símbol. Era un esperit lluminós com un far, que il·luminava la fosca de la meva jovenesa i resumia tot el que jo, sense saber-ho, havia de estimar més a la vida: la meva terra, la meva llengua, la meva gent.




Va ser un símbol que mobilitzà una munió de gent que es va sorprendre a si mateixa en l'unànime desig de manifestar-se. Potser jo m'he sentit així en les darreres manifestacions de l'onze de setembre en que commemorem uns fets tristos que també han esdevingut el símbol de un gran desig, un gran dol, una situació injusta i unes ànsies de recuperar-se.
L'esperança  naix quan algú, poca cosa, es revolta contra el que és injust amb les seves forces, petites i immenses, ple d'esperança i de desig. No una revolta per destruir, d'això ja en tenim prou i massa sinó una dèria que ens diu que volem fer, que volem ser un país; i per què no? Un país normal.

Àurea brufau

dimarts, 19 de maig del 2015

LA TENDRESA ENS SALVA

(A partir de la lectura de "Carnestoltes" de Víctor Català)


Ningú no li traurà la pena 
tan fonda, tan seva. 
Busca la soledat 
on res no el destorba de marcir-se 
en el dolor del cor,
omple les hores de fantasmes inconnexos 
del no pensar.
Assegut en un racó on no el veu ningú, 
tampoc no vol inspirar llàstima, 
com la bèstia que se sent morir, 
s'aïlla al seu cau envoltat del fosc silenci 
del no res. 
Tanca els ulls, no sap el temps que ha passat.
El desvetlla un contacte suau a l'esquena 
i un què tens? a cau d'orella.
No respon. 
Esclata el plor.

El rierol arrossega aigües avall
la brossa de la llera. 
Tornen a lluir els colors 
dels còdols del fons, 
lliures de la pols de la sequera. 
Beneïda pluja!




i ara una tanka:

    La criatura
    omple de vida nova
    la mà resseca.
    Benvinguda la pluja
    sobre la terra aspra.

dimecres, 4 de març del 2015

L'AVORRIMENT

I ara em pregunto:

Van ser perdudes de debò, les hores d'aquelles misses dominicals que no s'acabaven mai?
I encara que s'esdevinguessin fets increïbles allà, a l'altar, a mi, la transubstanciació d'aquell vi que es bevia el sacerdot, em resultava absolutament intranscendent.
Si, és ben cert que m'ha quedat gravat el silenci profund que es feia de sobte, anunciat pels tocs de campaneta i sempre em sorprenia perduda pels viaranys de la imaginació i m'obligava a tornar momentàniament, si més no, al banc de l'església.
Va ser en aquelles hores de immobilitat respectuosa, que vaig aprendre a fugir de l'avorriment.
Mirava sense mirar i sentia sense escoltar, tancava les portes de l'exterior i obria de bat a bat les del món de la imaginació; mentre a fora continuava un cerimonial del qual sols m'interessava el moment en que deien:" Germans, podeu anar en pau."

DEL BALCÓ ESTANT.

Del balcó estant... 

Va de anàfores

Del balcó estant
vaig veure la neu
com pintava en blanc
l'arbre i el camí.

Del balcó estant
vaig veure el sol, com
besava la terra
per anar a dormir.

Del balcó estant
vaig veure la nit
com pintava blava
la volta del cel.

Del balcó estant
vaig veure la llum
com pintava estels
amb tinta d'argent.

Del balcó estant 
he vist com venia, 
de lluny, el meu home
pel camí nevat.

CHOPÍN (notes sobre el programa)

Concert per a piano i orquestra.2 en fa menor. opus21

Nelson Freire( piano)
Maestoso- Largo- Allegro vivace


Dolçor i energia,
enfilalls de notes
es despengen per les parets
de la sala.
Juguen en remolins, creixen
i s'enreden en el cor
vibrant al seu pas.
Silencis eloqüents agombolen sonoritats,
naixen acords d'entre els dits
del pianista.
L'atenció suspesa, concentració màxima
en una nota,
com l'últim sospir del moviment.

                        Pausa.
allegro vivace.

(Silenci abans de recuperar l'energia de l'allegro)

Les notes comencen a brollar
 en totes direccions,
soltes o en trios salten
i ballen,volen
amunt,amunt!
formen fileres, fugen, s'empaiten
es tornen rialles,
rialles i sospirs.
Davallen com un rierol s'aboca
per la muntanya i de nou
s'enlairen i pugen
per entre els llums de l'Auditori
i cau una pluja alegre i refrescant,
delicada, capritxosa, fins emmudir
l'últim silenci.
                        
                           Aplaudiments.