I ara em pregunto:
Van ser perdudes de debò, les hores d'aquelles misses dominicals que no s'acabaven mai?
I encara que s'esdevinguessin fets increïbles allà, a l'altar, a mi, la transubstanciació d'aquell vi que es bevia el sacerdot, em resultava absolutament intranscendent.
Si, és ben cert que m'ha quedat gravat el silenci profund que es feia de sobte, anunciat pels tocs de campaneta i sempre em sorprenia perduda pels viaranys de la imaginació i m'obligava a tornar momentàniament, si més no, al banc de l'església.
Va ser en aquelles hores de immobilitat respectuosa, que vaig aprendre a fugir de l'avorriment.
Mirava sense mirar i sentia sense escoltar, tancava les portes de l'exterior i obria de bat a bat les del món de la imaginació; mentre a fora continuava un cerimonial del qual sols m'interessava el moment en que deien:" Germans, podeu anar en pau."
