Reflexions
a
partir
del
text
d'en
Gaziel
"l'enterrament
de
Mossen
Cinto.
“
(13
de
juny
de
1902)
...”Era
una
manifestació
estranya
i
nova,
que
Catalunya
potser
no
havia
donat
encara
mai
per
ningú.
Era
la
capital
d'un
poble,
que
expressava
el
seu
dolor
per
la
mort
d'un
poeta.”
...”Mossen
Cinto
obtingué
el
que
molts
anys
més
tard
en
hores
decisives,
Catalunya
no
pogué
aconseguir
per
ella
mateixa.”
...”un
gran
símbol.
Era
un
esperit
lluminós
com
un
far,
que
il·luminava
la
fosca
de
la
meva
jovenesa
i
resumia
tot
el
que
jo,
sense
saber-ho,
havia
de
estimar
més
a
la
vida:
la
meva
terra,
la
meva
llengua,
la
meva
gent.”
Va
ser
un
símbol
que
mobilitzà
una
munió
de
gent
que
es
va
sorprendre
a
si
mateixa
en
l'unànime
desig
de
manifestar-se.
Potser
jo
m'he
sentit
així
en
les
darreres
manifestacions
de
l'onze
de
setembre
en
que
commemorem
uns
fets
tristos
que
també
han
esdevingut
el
símbol
de
un
gran
desig,
un
gran
dol,
una
situació
injusta
i
unes
ànsies
de
recuperar-se.
L'esperança
naix
quan
algú,
poca
cosa,
es
revolta
contra
el
que
és
injust
amb
les
seves
forces,
petites
i
immenses,
ple
d'esperança
i
de
desig.
No
una
revolta
per
destruir,
d'això
ja
en
tenim
prou
i
massa
sinó
una
dèria
que
ens
diu
que
volem
fer,
que
volem
ser
un
país;
i
per
què
no?
Un
país
normal.
Àurea
brufau
