tan fonda, tan seva.
Busca la soledat
on res no el destorba de marcir-se
en el dolor del cor,
omple les hores de fantasmes inconnexos
del no pensar.
Assegut en un racó on no el veu ningú,
tampoc no vol inspirar llàstima,
com la bèstia que se sent morir,
s'aïlla al seu cau envoltat del fosc silenci
del no res.
Tanca els ulls, no sap el temps que ha passat.
El desvetlla un contacte suau a l'esquena
i un què tens? a cau d'orella.
No respon.
Esclata el plor.
El rierol arrossega aigües avall
la brossa de la llera.
Tornen a lluir els colors
dels còdols del fons,
lliures de la pols de la sequera.
Beneïda pluja!
i ara una tanka:
La criatura
omple de vida nova
la mà resseca.
Benvinguda la pluja
sobre la terra aspra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada